Per serendipitat, com es troben moltes coses i nombroses persones importants en la vida, vaig trobar la referencia de Vicent Baydal i la seva obra.
El primer llibre que vaig comprar immediatament va ser Fer Arca, fer força com ell mateix havia dit.
Escrit amb Frederic Aparici i Ferran Esquilache.
Per això encara que no el coneixia personalment, ahir quan a la biblioteca de l, Hospital es va presentar el llibre Els valencians des de quan som Valencians ?
la seva expressió i el seu parlar ja em resultaven familiars.
Davant de un nombrós públic que plenava el saló de bat a bat, escoltarem al historiador i poguérem veure el vídeo que resumia la explicació acurada de la seva investigació.
Una explicació il·lustrada amb tots els sentits de la paraula. Una explicació documentada amb mil.lers de documents que el autor ha esbrinat.
Un llibre publicat per editorial afers que ens trau de la selva ideològica i ens posa en el camí de la objectivitat, del mètode històric, del treball seriós. El punt de partida si es vol, per a recercar un passat ple d'incognites i per tant encisador.
Vicent Baydal en un moment de la seva intervenció.
Els Valencians estem de enhorabona. Amb el Blog Harca i els seus historiadors podem gaudir de unes narracions serioses que no sols son amenes, si més no molt interessants, amb molta facilitat i que s'incorporen amb tota la força de les noves tecnologies.
Enhorabona Vicent Baydal pel teu llibre i la teva tasca.
Quan vaig començar amb la recerca dels avantpassats i a mesura que m'allunyava del present es feia patent la meva ignorància de l'historia i se'm feia més difícil entendre com vivien i pensaven aquells homes i dones del tronc genealògic.
La meva imaginació tan manada per el cine que veia de xicotet a les sales de tres pessetes amb sessió continua, havien avortat qualsevol rastre de cultisme que hagués tingut oportunitat d'entendre als estudis d'història de preuniversitari.
Després la foscor de l' ignorància.
Va ser doncs fa pocs anys que per necessitat vaig començar a ocupar-me del: ¿ Que ha passat açi ?
Mes enllà de la "gloriosa cruzada" que tots sabem com va acabar, els texts anaven desfullant la margarita de temps passats.
Aixi les coses vaig començar com toca ara, a recercar per Internet tots aquells texts pdf i gratis que podia llegir.
Però ben aviat vaig tindre que trovar llibres especialitzats per entendre una mica com ha anat això de l'historia.
El Cid de Chartlon Heston e Ivanhoe de Robert Taylor, no volien ser desnonats de la meva imaginació, però finalment a força de lletres he aconseguit tirar-los del castell.
Tomba de Violant d'Hongria. Segona espossa de Jaume I
Una realitat mes grisa comença a instal.lar-se a la meva torre del homenatge.
Tot un seguit de lluites, invasions, pestes, rogatòries, veroles i basarda, s'han fet rellogats de les instal·lacions.
Però de totes les coses, la que més em demana atenció es l'establiment dels " Mals usos", una quantitat de imposicions i servituds que comença el any mil i per ser optimista no acaba fins el segle XIX.
¿ I que hi entès jo dels " Mals usos "?
Pues açi comença la dificultat.
Per a resumir diré que el sistema econòmic feudal s'estableix sobre els honors i l'aprisió i el vassallatge.
Uns conceptes, que els que com jo, manifestem una total ignorància de la política professional, no poden entendre.
Els "Mals usos", era la situació jurídica en que el pagès de muntanya es trobava de fet. Es a dir, indiferenciat de la esclavitud. ( També al pla )
La " Intestia", un "perque si" mitjans-sant el senyor es quedava amb una bona part del patrimoni del pagès que havia mort sens testar i que illetrat ni deuria conèixer aquesta disposició.
La "Cogucia" un altre dret del senyor qu es quedava amb els bens quan la dona del pagès li era infidel.
La "Arçia" si se li cremava la casa, tenia que compensar al senyor per ser un "manaçes".
La " Exorquia" El pagés que moria sense descendència: No hi ha que ocupar-se de germans , cosins, nebots. Res. Hereta el senyor.
La "Remença" O tu estas açi, com les plantes les roques i la barraca.
Ni ha més que donen per un tractat, però una de les coses que més m'ha impactat, ha sigut que el senyor tenia el dret de quedar-se amb la millor flaçada del pagès mort.
Després amb la conquesta i les noves necessitats de poblament, vindria quelcom de canvi.
D'això en parlaré un altre dia.
El poble de Vallbona de les Monges amb el monestir destacant al centre
" Qui no te feina , el dimoni li'n busca". Això em passa a mi i no precisament perquè no en tingui. Vaig iniciar aquest blog exclusivament per a redactar coses que anés recopilant de l'historia relacionada amb els Baiget.
Des de llavors ençà han passat dos anys, ja estem quasi a la primera reunió i tinc una bona col·lecció de fotografies i de histories, però amb costa escriure i més amb català perquè no he tingut formació.
Si mes no, faré lo que bonament estigui a les meves mans i us demano que sigueu indulgents amb aquest home que de mica en mica s`ha tornat lletraferit.
He aquí l'historia que os vull narrar :
Segons la font documental escrita per Antoni Bach i Riu " PREIXANA un poble de l'Urgell" i en la que va col-laborar entre altres Antoni Aiguadé i Bernat amb els seus coneixements i el seu arxiu fotogràfic, la plana d'Urgell, al menys una bona part d'ella s'estava colonitzant per els nous senyors del nord dels regnes cristians.
El pou central dels monestirs del Cister que per una conducció que passava sota el cenobi portava el aigua al convent.
Sembla, i així ho explica al començament del capítol " LA VIDA EN EL POBLE" que els nous vinents que acompanyaven a als soldats tindrien oportunitat d'ocupar terres per a conreu.
Si més no els habitants que hi estaven, foren jueus o Sarraïns no els tiraven fora. Feia falta gent i els comtats del nord es resistien a deixar marxar els seus pagesos.
Els que marxaven tenien que pagar una redempció en el seu lloc d'origen per anars-en.
Preixana consta en documents del sigle XI con una marca ( Frontera ) de la antiga plana de Mascançà.
Encara que no sembla que s'aixi trovat la carta de poblament de Preixana, el casament de Guillem III de Cervera Amb Berenguera d'Anglesola en 1164 que pot ser tingues drets sobre el poble, en Guillem III amb aquest matrimoni sembla que el va convertir amb el principal senyor del poble i les seves terres.
No va trigar molts anys el Monestir de Vallbona de les Monges en tindre drets en el poble perquè en el any 1189 Guillem dona possessions al cenobi.
Per la mateixa gràcia el poble va començar a pagar el delme al monestir en el any 1203.
En aquella època ( pot ser com ara ) les guerres i mèrits es feien en el el orient anant a conquistar els llocs sants i per això calien diners.
Va ser a canvi de eixos diners que Guillem lV de Cervera anomenat "el monjo" va empenyorar Preixana, per participar en la quarta croada, al monestir de Poblet i també deuria rebre diners de Vallbona de les monges que va ser el nou senyor feudal en la persona de l'abadessa en el any 1227 a canvi segons consta en el llibre de Antoni Bach de 1000 masmudins que va rebre del monestir en el any 1203.
Així doncs Ermessenda de Rubió, la abadessa de Vallbona es va convertir en senyora Feudal de Preixana ( 1191-1229 ).
En aquest moment de la narració Amparo i jo no varem tindre més remei que anar a les fonts de l'historia al setembre del 2014.
Tinguérem sort perquè estiguérem sols en eixa visita i Margarita la guia del monestir, amb una paciencia encomiable, ens va atendre personalment i amb cura, contestant totes les preguntes que amb la nostra curiositat li formularem.
Naturalment, la construcció del monestir durà molts anys, però jo no podia evitar, mirant els arcs i el sòl, que els passos de alguns dels avant-passats Baiget haurien caminat per damunt d'aquelles pedres, amb l`enronia dins del cap de qualsevol raó de Preixana.
Continuarà.
La llibreta de viatge, restava plena de noms i dates quan vaig sortir de consultar els llibres del ajuntament, però la meva confusió mental havia augmentat amb proporció inversa a la cantitat de informació conseguida.
Pasetjarem pel poble sense cap referència. Si més no dalt del turò on descansen les cases, l' església ens donava un missatge del passat.
FOTOGRAFÍA CORTESIA D'ANTONI AIGUADE
Se bé que les pedres parlen, la terra parla. Fins i tot el cel tant proteic sempre ens està enviant un missatge per comprendre. No es res estrany, com diria un professor meu " Son restes de vida... només ja que saber quin es el seu significat."
Però els nostres ulls no aconseguien desxifrar el missatje d'aquell panorama que el temps havia canviat.
El poble, pel mati, molt solitari pels carrers no em donava la'oportunitat de preguntar a algun veí, però de sobte la nostra curiositat va ser satisfeta per el interes que despertavem i que al temps intentarem complaure.
- " Si som de Valençia però nomes estarem avui...anem de tornada."
- "¿ Que hi ha persones en el poble que s'anomenen Baiget ?"
La resposta no es va fer esperar, es citaren carrers que no coneixíem, homens i dones conegudes de tots que nosaltres no podíem saber a pesar de la descripció de les seves relacións, del lloc on vivien... però es quedarem amb una sola indicació: hi havien Baiget a " Cal Barrina".
Com ho faria per ferme entendre, per connectar amb aquelles persones que no coneixia de res, per dir que m'havia convertit en un viatger del temps y que venía amb preguntes sense resposta per intentar saber que d'aquells homes i dones d'un moment que no vaig viure, de les seves inquietuts i nessecitats sense saber jo mateix que tindria que compendre.
¿Quines eren les meves referències ? ¿ Quin era el meu punt de partida? ¿ on volia arribar?
Portava la bossa buida però amb el carro també buit al inrreves de la cançó de matinada d'en Serrat.
Només sabia que el meu besavi ś'anomenava Ramón ....Ramón Baiget i segon explicava el meu pare que era naixcut a Preixana... El Ramón i la foto d'un parent que em mira desde la seva pose de postureig de la época, pot ser l' unica foto que es va poder fer en aquell temps, amb un cigarro a la ma dreta mentres la esquerra no acaba de trobar el seu lloc damunt la tauleta.
Una tècnica nova que en la ciutat de Lleida el fotògraf Rosendo Rizo en el seu estudi del carrer major n 7 va popularitzar als anys 1880 desprès de les primeres fotos que Charles Clifford va fer de la ciutat de Lleida en 1860.
¿ Que pagaria ell per aquesta imatge seva?
¿Per a quina estimada la voldría?
Poc bagatge per un aprenent de recercador, però almenys, tot lo que faltava ho plenava d'entusiasme i optimisme.
La guerra de 1936 s'ho havia endut quasi be tot i als anys 40 la preocupació era el present i potser el dia de demà....així que jo vaig nàixer als 50 en un lloc de... " Un borrón y cuenta nueva".
Però la geologia m' ensenyat que les pedres parlen i els llibres d' historia que en mig de les seves línies es poden llegir altres narracions i fins i tot les intencions del historiador...
De hom he deprès que per damunt de tot: les persones i que no estem sols...que el record es més precís si es una propietat comuna.
Amparo i jo continuarem el passeig amb reflexions semblants, mirant les pedres i parlant amb les persones. Va ser més que casualitat que un home al que li vaig preguntar en Bellpuig per on anar a Preixana, hores desprès guiaria els nostres ulls oberts i colmaría de bon tros les nostres inquietuts per una porta al passat molt mes encisadora i duradora que " El ministerio del Tiempo ".
Però no vull anar apressa, perquè en aquesta historia hi han Persones ( que no personatges ) actors protagonistes del desenvolupament de l'historia i no vull deixarmen cap perquè son actors principals d'aquesta narració.
"Cal Barrina"....em repetia contínuament per anar preguntant i n'oblidar el únic cap del cabdell que tenia fins aquell moment.
Aquella casa al costat de les columnes era l'antiga casa Barrina però aquella família ja no habitava la casa.
De mica en mica els carres del poble anaren prenent vida.
Mentre esperàvem que obris l'ajuntament passejant pels carrers assolellats de Preixana la meva imaginació viatjava a un altre temps. Ho fa a diari des-de llavors recordant les avorrides classes d'historia del Preuniversitari.
Vaig tindre la sort de tindre un professor que es deia Pena de cognom que assabentat de la meva passió per les coves i excavacions arqueològiques va decidir que els dilluns m`alliberaba de la tediosa classe de nissagues reials on els nostres avantpassats no es que foren anònims, es que no existien.
A canvi em duia el diari on ell escrivia uns monogràfics dels castells i jo davant de la enveja dels companys me'l tenia que llegir.
Vaig descobrir llavors que hi havia un altra narració històrica que aquella escrita " para loor y engrandecimiento".
No tenia gens de referències quan vaig visitar el poble, però les llindes de pedra amb les seves dates ferides en la roca son molt xafarderas.
Amparo i jo quedarem bocabadats davant de una capella en un carrer del poble.
Enfront dels nostres ulls, com si no res, una inscripció feria el nostre ànim de visitants ignorants:
" Dorotea Bas los osos tes sepultats açi perquè de pesta morí....als 18 en 1681"
Unes hores desprès del nostre passeig i de que amablement l'ajuntament ens permitis la primera exploració documental dels llibres del registre civil i que férem amb la veneració sacramental que havíem après els dos de menuts, trobarem la primera resposta a la nostra curiositat de les paraules de Antoni Aiguade, el home que durant anys havia atresorat en silenci el coneixement i que com en la pel·lícula de " La historia interminable" era per a nosaltres la encarnació d' Atreyu que ha salvat de Gmork els coneixements que resten del poble.
No ho podíem saber llavors, ni tan sols imaginar que els Baiget com altres Preixanencs, de Llorens, de maldà, de Bellpuig...tenien una historia que narrar....feia massa temps que vivíem a Barcelona, a València a Tarragona i altres poblacions que amb seu aldarull havien borrat la memòria.
Tornàvem del Pirineu i encara duia al cap la musica i la lletra del " Pais perdido" del grup " la Ronda de Boltaña"...així que en aquell moment vaig convocar el sortilegi que escoltaba dins del meu cap.
¡venid, dioses que dormis debajo un dolmen! ¡guerreros y santos venid!: hijos de la historia y de nuestras leyendas, ayuda os pedimos, ¡venid!. ¡cruzad ya los puertos, viejos guerrilleros, reconquistemos el pais!.
El sol era encara radera les muntanyes quan sortíem des-de el embalç de San Llorenç camí del poble de Preixana.
Havíem passat la nit al càmping " Les Moreres " i ens varem llevar d'hora per arribar a hores d'oficina del ajuntament.
El cor i els ulls amb sintonia veiem desfilar el blat de moro que contornejava les carreteretes estretes que ens duien a la nova Ítaca, desconeguda i per tan misteriosa i encisadora.
Travessarem Balaguer mirant les aigües del Segre i els seus jardins adjacents sense romandre a la ciutat per eixa pressa d'arribar i haver perdut una oportunitat, per el neguit de conèixer aquella promesa que t'has imaginat.
Sempre ha sigut així, sempre he sigut així, enamorat de les promeses , siguen muntanyes, el mar, els pobles o ciutats y les persones...no es pot fer bategar el cor si no estàs enamorat i en aquell moment tot ens portava aquell poblet desconegut e inimaginable per a mi que es deia Preixana.
Molts anys caminant per les muntanyes han fet que el cel per a nosaltres tingui una constitució abrupta plena de penya-segats, praderes, torrenteres d'aigües cristall-lines al mateix temps que un paisatge sos-segat de planures costaneres ens invite al passeig i la quietud, la tranquil·litat del viure quotidià.
Res d'això eren els secans de Preixana, una nova imatge es configurava en els nostres cervells en arribar a la vila.
Quina era doncs la poderosa raó que estirant com un fil de titella obligava la meva voluntat a convèncer a la meva dona per endinsar-me cap l'Urgell.
Les motivacions humanes son complexes però no obscures ni misterioses encara que poden tindre molts tons de gris com l'imatge d'un rostre quasi be desconegut però que ens mira amb un somriure.
¿ Qui era aquell Ramón Baiget que va néixer a Preixana ?
¿ Quin de tots era aquell home pare del meu avi que va viure a aquelles terres?
En aquells moments no podia imaginar que a la maduresa de la meva vida aquell caminar per l'Urgell s'anava a convertir en una activitat tan amable i "maca", tan plena de arribades joioses i de persones hospitalàries que es convertiria en una afectuosa obstinació.
ZARCO era mi abuelo Luis
Hilario, lo era de apellido y en sus ojos brillaba el mar azul claro
que según leo, hace 8000 años había mutado en un solo individuo al
noroeste del mar negro.
8000 años oscuros porque no
fue hasta 1965 más o menos cuando yo conocí a mi abuelo y tuve
referencias de algún antepasado suyo.
Por el conozco que su padre se
llamaba Domingo y era de Corral de Almaguer, pueblo donde numerosos
Zarco transitan aún por sus calles, como Felipe Arévalo Zarco que
el mes pasado vendió los cupones de la once premiados con un millón
de euros.
El padre de Domingo Zarco se
llamaba León pero al desconocer su segundo apellido ya no he podido
remontar la búsqueda.
Se había celebrado el año
pasado el primer encuentro Zarco que convocaron los monteños
con este apellido en Mota del Cuervo gracias a los trabajos de
investigación de José Zarco, pero cuando tuve conocimiento de ello
más de cuatrocientos zarco de toda España se habían reunido y
regresado a sus hogares.
Por eso me ha encantado la
cita convocada por internet y supervisada por Pedro Cano Zarco que
como yo lleva el Zarco de segundo apellido.
Soy una persona de casi 65
años que cuando se dio cuenta de bien mayor que seguía siendo un
niño, se aferro a ello y sujetó la ilusión sin dejarla marchar con
todas las fuerzas que la mente y el cuerpo le permiten, de este modo
el encuentro Zarco es para mi una suerte de narración con la fuerza
de Alicia en el país de las maravillas.
Luis Hilario mi abuelo tuvo
tres hijos con Luisa que se llamaron Juana ,Rosa y Ramón.
Juana me tuvo a mi con la
intervención de Benjamin y Rosa con ayuda de Antonio ha criado dos
hijos que son Jordi y Marta. Ramón el pequeño de los tres hijos de
Luis Hilario con ayuda de Dolores tuvo a Eva que es la única de los
cuatro nietos de Luis Hilario que lleva el Zarco como primer
apellido.
Así las cosas, la rama Zarco
que vino a Barcelona desde Corral de Almaguer se perderá para
siempre en la transmisión hereditaria del apellido, no así su
mensaje genético que seguirá las leyes de la naturaleza y que desde
antes de que los ojos aguamarinos aparecieran al noroeste del mar
negro caminan silenciosos entre nosotros.
Y reconstruiré su historia
hasta donde pueda y si hace falta adornaré con cenefas de fantasía
el caminar de los zarco por esta mancha redescubierta para mi y de la
que como de mi abuelo apenas tenía noticias.
Foto de familia
Todos ellos son los que con el
mensaje de sus antepasados han arribado a esta Itaca del presente y
son conscientes de ello, todos ellos sienten la misma ilusión que yo
siento por reconstruir su pasado y describir el esfuerzo por vivir y
de algún modo sobrevivir en el recuerdo.
