RETROBAR PREIXANA

El sol era encara radera les muntanyes quan sortíem des-de el embalç de San Llorenç camí del poble de Preixana.

Havíem passat la nit al càmping " Les Moreres " i ens varem llevar d'hora per arribar a hores d'oficina del ajuntament.
El cor i els ulls amb sintonia veiem desfilar el blat de moro que contornejava les carreteretes estretes que ens duien a la nova Ítaca, desconeguda i per tan misteriosa i encisadora.

Travessarem Balaguer mirant les aigües del Segre i els seus jardins adjacents sense romandre a la ciutat per eixa pressa d'arribar i  haver perdut una oportunitat, per el neguit de conèixer aquella promesa que t'has imaginat.

Sempre ha sigut així, sempre he sigut així, enamorat de les promeses , siguen muntanyes, el mar, els pobles o ciutats  y les persones...no es pot fer bategar el cor si no estàs enamorat i en aquell moment tot ens portava aquell poblet desconegut e inimaginable per a mi que es deia Preixana.

Molts anys caminant per les muntanyes han fet que el cel per a nosaltres tingui una constitució abrupta plena de penya-segats, praderes, torrenteres d'aigües cristall-lines  al mateix temps que un paisatge sos-segat de planures costaneres ens invite al passeig i la quietud, la tranquil·litat del viure quotidià.

Res d'això eren els secans de Preixana, una nova imatge es configurava en els nostres cervells en arribar a la vila.

Quina era doncs la poderosa raó que estirant com un fil de titella obligava la meva voluntat a convèncer a la meva dona per endinsar-me cap l'Urgell.

Les motivacions humanes son complexes però no obscures ni misterioses encara que poden tindre molts tons de gris com l'imatge d'un rostre quasi be desconegut però que ens mira amb un somriure.

¿ Qui era aquell Ramón Baiget que va néixer a Preixana ?
¿ Quin de tots era aquell home pare del meu avi que va viure a aquelles terres?

En aquells moments no podia imaginar que a la maduresa de la meva vida aquell caminar per l'Urgell s'anava a convertir en una activitat tan amable i "maca", tan plena de arribades joioses i de persones  hospitalàries que  es convertiria en una afectuosa obstinació.