EL PAÍS PERDUT

Mentre esperàvem que obris l'ajuntament passejant pels carrers assolellats de Preixana la meva imaginació viatjava a un altre temps. Ho fa a diari des-de llavors recordant les avorrides classes d'historia del Preuniversitari.

Vaig tindre la sort de tindre un professor que es deia Pena de cognom que assabentat de la meva passió per les coves i excavacions arqueològiques va decidir que els dilluns m`alliberaba de la tediosa classe de nissagues reials on els nostres avantpassats no es que foren anònims, es que no existien.
A canvi em duia el diari on ell escrivia uns monogràfics dels castells i jo davant de la enveja dels companys me'l tenia que llegir.

Vaig descobrir llavors que hi havia un altra narració històrica que aquella escrita " para loor y engrandecimiento".

No tenia gens de referències quan vaig visitar el poble, però les llindes de pedra amb les seves dates ferides en la roca son molt xafarderas.

Amparo i jo quedarem bocabadats davant de una capella en un carrer del poble.

Enfront dels nostres ulls, com si no res, una inscripció feria el nostre ànim de visitants ignorants:

" Dorotea Bas los osos tes sepultats açi perquè de pesta morí....als 18 en 1681"

Unes hores desprès del nostre passeig i de que amablement l'ajuntament ens permitis la primera exploració documental dels llibres del registre civil i que férem amb la veneració sacramental que havíem après els dos de menuts, trobarem la primera resposta a la nostra curiositat de les paraules de Antoni Aiguade, el home que durant anys havia atresorat en silenci  el coneixement i que com en la pel·lícula de " La historia interminable" era per a nosaltres la encarnació d' Atreyu que ha salvat de Gmork els coneixements que resten del poble.

No ho podíem saber llavors, ni tan sols imaginar que els Baiget com altres Preixanencs, de Llorens, de maldà, de Bellpuig...tenien una historia que narrar....feia massa temps que vivíem a Barcelona, a València a Tarragona i altres poblacions que amb seu aldarull havien borrat la memòria.

Tornàvem del Pirineu i encara duia al cap la musica i la lletra del " Pais perdido" del grup " la Ronda de Boltaña"...així que en aquell moment vaig convocar el sortilegi que escoltaba dins del meu cap.


                                                   ¡venid, dioses que dormis debajo un dolmen!
                                                   ¡guerreros y santos venid!:
                                                   hijos de la historia y de nuestras leyendas,
                                                   ayuda os pedimos, ¡venid!.
                                                  ¡cruzad ya los puertos, viejos guerrilleros,
                                                   reconquistemos el pais!.

Continuarà,