QUE PARLI LA TERRA

La llibreta de viatge, restava plena de noms i dates quan vaig sortir de consultar els llibres del ajuntament, però la meva confusió mental havia augmentat amb  proporció inversa a la cantitat de informació conseguida.

Pasetjarem pel poble sense cap referència. Si més no dalt del turò on descansen les cases, l' església ens donava un missatge del passat.

FOTOGRAFÍA CORTESIA D'ANTONI AIGUADE

Se bé que les pedres parlen, la terra parla. Fins i tot el cel tant proteic sempre ens està enviant un missatge per comprendre. No es res estrany, com diria un professor meu " Son restes de vida... només ja que saber quin es el seu significat."
Però els nostres ulls no aconseguien desxifrar el missatje d'aquell panorama que el temps havia canviat.

El poble, pel mati, molt solitari pels carrers no em donava la'oportunitat de preguntar a algun veí, però de sobte la nostra curiositat va ser satisfeta per el interes que despertavem i que al temps intentarem complaure.

      - " Si som de Valençia però nomes estarem avui...anem de tornada."

      - "¿ Que hi ha persones en el poble que s'anomenen Baiget ?"

La resposta no es va fer esperar,  es citaren carrers que no coneixíem, homens i dones conegudes de tots que nosaltres no podíem saber a pesar de la descripció de les seves relacións, del lloc on vivien... però es quedarem amb una sola indicació: hi havien Baiget a " Cal Barrina".

Com ho faria per ferme entendre, per connectar amb aquelles persones que no coneixia de res, per dir que m'havia convertit en un viatger del temps y que venía amb preguntes sense resposta per intentar saber que d'aquells homes i dones d'un moment que no vaig viure, de les seves inquietuts i nessecitats  sense saber jo mateix que tindria que compendre.

¿Quines eren les meves referències ? ¿ Quin era el meu punt de partida? ¿ on volia arribar?
Portava la bossa buida però amb el carro també buit al inrreves de la cançó de matinada d'en Serrat.

Només sabia que el meu besavi ś'anomenava Ramón ....Ramón Baiget i segon explicava el meu pare que era naixcut a Preixana... El Ramón i la foto d'un parent que em mira desde la seva pose de postureig de la época, pot ser l' unica foto que es va poder fer en aquell temps, amb un cigarro a la ma dreta mentres la esquerra no acaba de trobar el seu lloc damunt la tauleta.

Una tècnica nova que en la ciutat de Lleida el fotògraf Rosendo Rizo en el seu estudi del carrer major n 7 va popularitzar als anys 1880 desprès de les primeres fotos que Charles Clifford va fer de la ciutat de Lleida en 1860.

 ¿ Que pagaria ell per aquesta imatge seva?
 ¿Per a quina estimada la voldría?

Poc bagatge per un aprenent de recercador, però almenys, tot lo que faltava ho plenava d'entusiasme i optimisme.
La guerra de 1936 s'ho havia endut quasi be tot i als anys 40 la preocupació era el present i potser el dia de demà....així que jo vaig nàixer als 50 en un lloc de...      " Un borrón y cuenta nueva".

Però la geologia m' ensenyat que les pedres parlen i els llibres d' historia que en mig de les seves línies es poden llegir altres narracions i fins i tot les intencions del historiador...
De hom he deprès que per damunt de tot: les persones i que no estem sols...que el record es més precís si es una propietat comuna.

Amparo i jo continuarem el passeig amb reflexions semblants, mirant les pedres i parlant amb les persones. Va ser més que casualitat que un home al que li vaig preguntar en Bellpuig per on anar a Preixana, hores desprès guiaria els nostres ulls oberts i colmaría de bon tros les nostres inquietuts per una porta al passat molt mes encisadora i duradora que " El ministerio del Tiempo ".

Però no vull anar apressa, perquè en aquesta historia hi han Persones ( que no personatges ) actors protagonistes del desenvolupament de l'historia i no vull deixarmen cap perquè son actors principals d'aquesta narració.

"Cal Barrina"....em repetia contínuament per anar preguntant i n'oblidar el únic cap del cabdell que tenia fins aquell moment.
Aquella casa al costat de les columnes era l'antiga casa Barrina però aquella família ja no habitava la casa.

De mica en mica els carres del poble anaren prenent vida.

EL PAÍS PERDUT

Mentre esperàvem que obris l'ajuntament passejant pels carrers assolellats de Preixana la meva imaginació viatjava a un altre temps. Ho fa a diari des-de llavors recordant les avorrides classes d'historia del Preuniversitari.

Vaig tindre la sort de tindre un professor que es deia Pena de cognom que assabentat de la meva passió per les coves i excavacions arqueològiques va decidir que els dilluns m`alliberaba de la tediosa classe de nissagues reials on els nostres avantpassats no es que foren anònims, es que no existien.
A canvi em duia el diari on ell escrivia uns monogràfics dels castells i jo davant de la enveja dels companys me'l tenia que llegir.

Vaig descobrir llavors que hi havia un altra narració històrica que aquella escrita " para loor y engrandecimiento".

No tenia gens de referències quan vaig visitar el poble, però les llindes de pedra amb les seves dates ferides en la roca son molt xafarderas.

Amparo i jo quedarem bocabadats davant de una capella en un carrer del poble.

Enfront dels nostres ulls, com si no res, una inscripció feria el nostre ànim de visitants ignorants:

" Dorotea Bas los osos tes sepultats açi perquè de pesta morí....als 18 en 1681"

Unes hores desprès del nostre passeig i de que amablement l'ajuntament ens permitis la primera exploració documental dels llibres del registre civil i que férem amb la veneració sacramental que havíem après els dos de menuts, trobarem la primera resposta a la nostra curiositat de les paraules de Antoni Aiguade, el home que durant anys havia atresorat en silenci  el coneixement i que com en la pel·lícula de " La historia interminable" era per a nosaltres la encarnació d' Atreyu que ha salvat de Gmork els coneixements que resten del poble.

No ho podíem saber llavors, ni tan sols imaginar que els Baiget com altres Preixanencs, de Llorens, de maldà, de Bellpuig...tenien una historia que narrar....feia massa temps que vivíem a Barcelona, a València a Tarragona i altres poblacions que amb seu aldarull havien borrat la memòria.

Tornàvem del Pirineu i encara duia al cap la musica i la lletra del " Pais perdido" del grup " la Ronda de Boltaña"...així que en aquell moment vaig convocar el sortilegi que escoltaba dins del meu cap.


                                                   ¡venid, dioses que dormis debajo un dolmen!
                                                   ¡guerreros y santos venid!:
                                                   hijos de la historia y de nuestras leyendas,
                                                   ayuda os pedimos, ¡venid!.
                                                  ¡cruzad ya los puertos, viejos guerrilleros,
                                                   reconquistemos el pais!.

Continuarà,

RETROBAR PREIXANA

El sol era encara radera les muntanyes quan sortíem des-de el embalç de San Llorenç camí del poble de Preixana.

Havíem passat la nit al càmping " Les Moreres " i ens varem llevar d'hora per arribar a hores d'oficina del ajuntament.
El cor i els ulls amb sintonia veiem desfilar el blat de moro que contornejava les carreteretes estretes que ens duien a la nova Ítaca, desconeguda i per tan misteriosa i encisadora.

Travessarem Balaguer mirant les aigües del Segre i els seus jardins adjacents sense romandre a la ciutat per eixa pressa d'arribar i  haver perdut una oportunitat, per el neguit de conèixer aquella promesa que t'has imaginat.

Sempre ha sigut així, sempre he sigut així, enamorat de les promeses , siguen muntanyes, el mar, els pobles o ciutats  y les persones...no es pot fer bategar el cor si no estàs enamorat i en aquell moment tot ens portava aquell poblet desconegut e inimaginable per a mi que es deia Preixana.

Molts anys caminant per les muntanyes han fet que el cel per a nosaltres tingui una constitució abrupta plena de penya-segats, praderes, torrenteres d'aigües cristall-lines  al mateix temps que un paisatge sos-segat de planures costaneres ens invite al passeig i la quietud, la tranquil·litat del viure quotidià.

Res d'això eren els secans de Preixana, una nova imatge es configurava en els nostres cervells en arribar a la vila.

Quina era doncs la poderosa raó que estirant com un fil de titella obligava la meva voluntat a convèncer a la meva dona per endinsar-me cap l'Urgell.

Les motivacions humanes son complexes però no obscures ni misterioses encara que poden tindre molts tons de gris com l'imatge d'un rostre quasi be desconegut però que ens mira amb un somriure.

¿ Qui era aquell Ramón Baiget que va néixer a Preixana ?
¿ Quin de tots era aquell home pare del meu avi que va viure a aquelles terres?

En aquells moments no podia imaginar que a la maduresa de la meva vida aquell caminar per l'Urgell s'anava a convertir en una activitat tan amable i "maca", tan plena de arribades joioses i de persones  hospitalàries que  es convertiria en una afectuosa obstinació.