Ahir, me'n recordava
de la mare.
Tot el mon en un
moment donat, pot ser sota un estimul extern o perquè de sobte
alguna cosa li ve al cap, se'n recorda de la mare.
D'aquelles coses que
no podíem entendre quan van passar i després en arribar el temps de
la verema tot cobra sentit.
Els pares i els
fills vivim simultàniament, però ho fem amb diferents ritmes i
vocacions.
Un sopar, un dinar,
un viatge o una invitació al cinema, es viu de vegades com una
circumstancia inoportuna.
__Vaja, ara el pare
vol llegir __ Em diu la meva filla , fent conya quan m'estira com una
goma cap el seu il·lusionat projecte, mentre jo m`enganxe al
faristol com una clapa.
Tot
te un temps, i al mateix temps, no totes les flors floreixen.
Compartir,
es de vegades un exercici d'amor i necessita equilibri.
Aixi
es la vida i m'agrada.
Sopar,
es la cosa que mes costa amunt em be.
Però
no sempre.
Es
per això que me'n recordava de la mare i també del pare.
