Translate

dissabte, 18 de març del 2017

EL CASTELL D'HOSTOLES


Arrivem al peu del puig que sortint de Sant Feliu de Pallerols i avans d'arrivar al Vall d' Hostoles, encara suporta al seu cim les enrrunes del castell de Francesc de Verntallat.
Es quasi be el capvespre i ens queda pot ser mitja hora de llum quant el sol darrere de les muntanyes de l´oest li comenca a donar al cel uns tins vermellossos.
Es Amparo la que em senyala que el cami que comença a pujar cap al castell, conté boniques flors que li donen al bosc tancat que envolta " la força", un contexte poetic i que els remences i el seu capità observarien, pot ser, en moments de tendressa que també hi haurien en els descans de la lluita.


Parlem amb els amos del "tros" que estan netejant el camp fent "rostolls", com  m'expliquen, i que a mi em recorden " els formiguers ", una mena d'abonament que s'utilitzava a la edat mitjana. 
Amablement ens indiquen que podem aturar la furgoneta on tenen ells els seus cotxes,  mentré ens aconsellen que ens donem pressa per pujar: " Es fa fosc i tindreu que fer-ho sense camí ".
Aquesta ultima observació, no em preocupa massa, pero si la falta de llum per a treure algunes fotos amb que illuminar aquest post.




La flor de l'herba fetgera i la de la violeta de bosc van senyalant el cami vorejat d'àrbres que ens acullen con un passadis de remences que hagin alçat les seves armes per donarnos la benvinguda cinc-cents anys després.
La guerra civil catalana va convertir als pagessos amb al.liats de Juan II i de la seva esposa Juana Enriquez que fugía de Barcelona per a refugiar-se a Girona amb el seu fill que sería conegut com Ferràn II i que després firmaria " Sentencia de Guadalupe".
Vaig recordant totes aquestes coses que he llegit als llibres d' historia mentres el cor s'accelera per la forta pendent que a la dreta del cami hem agafat al descobrir les parets del castell retallades en mig dels arbres.


Trobar el castell amb fase de rehabilitació es una bona noticia per a nosaltres, pot ser  la proxima vegada els indicadors ens parlen de l'historia i el cami sigui més suau.
Minuts avans Joan m'havia tornat la trucada que li havia fet i donat unes explicacións molt acertades de per on tenia que pujar a la fortificaçió. L'alcalde de San Feliu de Pallerols ens comunicaba amb aquesta trucada el seu suport i entusiasme per l'historia.
Al 1462 va començar una guerra que va durar deu anys, els dos partits " La Biga" i "la Busca" de Barcelona, La generalitat i el Rei s'enfrontaren, i els remences de muntaña amb Verntallat al cap van pensar que les seves aspiracións de fugir dels "mals usos" estaríen millor entessos amb la corona. 
Un conflicte de grans dimenssions i de grans interessos.


Mentre tot aixó passaba en aquestes terres i Juan II es dirigia al Vescomte d'Hostoles amb aquestes afectuoses paraules:

                     " Al Magnifich e amat capità nostra en les muntanyes de BAS "

a Preixana el batlle Joan Baget es possava de la banda del rei,  enfrontat a Ramón Roger de Pallars i a la propia Baronía de Vallbona.



Una historia que de la mateixa manera que als amics de la Vall D'Hostoles , a nosaltres ens agrada recordar.



dilluns, 12 de desembre del 2016

DE PROP


No ens podíem perdre aquesta ocasió i menys quan estàvem tan pròxims, gaudint d'uns dies a la comarca veïna de L'Anoia.

Des de Civit, a la Segarra,divisarem el mar de boira que s'estenia sense solució de continuïtat, començant a  Rubinat i arribant mes enllà de lleida.


En arribar a Preixana, la espectacularitat de la festa va dissipar la boira i el fred ràpidament dins de la nostra ànima.


A mes de l'oferta de productes de proximitat es podia assistir al art dels grans cuiners en directe.


Al dinar, amb plats el-laborats, no li va faltar detall i va ser un plaer disfrutar-lo en companyia de amics com Antoni i la seva família.




A l`esquerra la cuina i la barra de dispensació del dinar on es pot veure els sofisticats postres en primer plànol, esperant ser consumits.


   Amb Salvador Cabrol Baiget en el moment de acomiadar-nos per a tornar al nostre refugi.
   Ha sigut un gran día per a nosaltres i estem contents de no haber-nos perdut aquesta cita.
 

Una bona idea el mercat De Prop de PREIXANA. Portem formatge, nous, oli, botifarra i altres viandes per recordar-nos tot el hivern d'aquesta fira gastronòmica.
Vos ho recomanem per a la pròxima vegada que tingueu ocasió de vindre.


divendres, 7 d’octubre del 2016

DE SALSES A GUARDAMAR

DE FRAGA A MAÓ.



Un any mes la Celebració del 9 d'octubre, i ja en són en són 33,   a els nens i nenes, mestres i familiars, cel.lebrem l'efemèride de l'conquesta de València per Jaume I al CEIP L`Olivera.


A la nostra llengua, la llengua de tots. La flama que ha pasado de Generació amb Generació aquesta Molt present.



Un dia festiu.

Un acte Senzill, de voluntat i memòria.



En Jaume I, el fill d'un rei derrotat i mort a Muret per tropes cristianes Després d`haver ajudat a engrandir el regnes cristians, va conquerir Mallorca i el regne de València.
Avui recordem su llegat: La cultura i la llengua de la qual som hereus.



Una flor per a la seva rècord.




Un vers en la nostra llengua


"CREIXEN ELS FILLS, CREIX L'AMOR, CREIX LA VIDA, NO HI HA perque recelar NI patir, BELLA ÉS LA VIDA."
Vicent Andrés Estellés





FELIÇ 9 D'OCTUBRE.







diumenge, 12 de juny del 2016

VIVIM SIMULTÀNIAMENT TEMPS DIFERENTS




Ahir, me'n recordava de la mare.
Tot el mon en un moment donat, pot ser sota un estimul extern o perquè de sobte alguna cosa li ve al cap, se'n recorda de la mare.
D'aquelles coses que no podíem entendre quan van passar i després en arribar el temps de la verema tot cobra sentit.
Els pares i els fills vivim simultàniament, però ho fem amb diferents ritmes i vocacions.
Un sopar, un dinar, un viatge o una invitació al cinema, es viu de vegades com una circumstancia inoportuna.
__Vaja, ara el pare vol llegir __ Em diu la meva filla , fent conya quan m'estira com una goma cap el seu il·lusionat projecte, mentre jo m`enganxe al faristol com una clapa.
Tot te un temps, i al mateix temps, no totes les flors floreixen.
Compartir, es de vegades un exercici d'amor i necessita equilibri.
Aixi es la vida i m'agrada.
Sopar, es la cosa que mes costa amunt em be.
Però no sempre.
Es per això que me'n recordava de la mare i també del pare.

divendres, 4 de març del 2016

VICENT BAYDAL, HARCA I ELS VALENCIANS

Per serendipitat, com es troben moltes coses i nombroses persones importants en la vida, vaig trobar la referencia de Vicent Baydal i la seva obra.
El primer llibre que vaig comprar immediatament va ser Fer Arca, fer força com ell mateix havia dit.
Escrit amb Frederic Aparici i Ferran Esquilache.

Per això encara que no el coneixia personalment, ahir quan a la biblioteca de l, Hospital es va presentar el llibre Els valencians des de quan som Valencians ? 
la seva expressió i el seu parlar ja em resultaven familiars.


Davant de un nombrós públic que plenava el saló de bat a bat, escoltarem al historiador i poguérem veure el vídeo que resumia la explicació acurada de la seva investigació.


Una explicació il·lustrada amb  tots els sentits de la paraula. Una explicació documentada amb mil.lers de documents que el autor ha esbrinat.


Un llibre publicat per editorial afers que  ens trau de la selva ideològica i ens posa en el camí de la objectivitat, del mètode històric, del treball seriós. El punt de partida si es vol, per a recercar un passat ple d'incognites i per tant encisador.

Vicent Baydal en un moment de la seva intervenció.

Els Valencians estem de enhorabona. Amb el Blog Harca i els seus historiadors podem gaudir de unes narracions serioses que no sols son amenes, si més no molt interessants, amb molta facilitat i que s'incorporen amb tota la força de les noves tecnologies.
Enhorabona Vicent Baydal pel teu llibre i la teva tasca.

dijous, 3 de març del 2016

MALS USOS I ALTRES MELINDRES.

Quan vaig començar amb la recerca dels avantpassats i a mesura que m'allunyava del present es feia patent la meva ignorància de l'historia i se'm feia més difícil entendre com vivien i pensaven aquells homes i dones del tronc genealògic.
La meva imaginació tan manada per el cine que veia de xicotet a les sales de tres pessetes amb sessió continua, havien avortat qualsevol rastre de cultisme que hagués tingut oportunitat d'entendre als estudis d'història de preuniversitari.
Després la foscor de l' ignorància.
Va ser doncs fa pocs anys que per necessitat vaig començar a ocupar-me del:   ¿ Que ha passat açi ?
Mes enllà de la "gloriosa cruzada" que tots sabem com va acabar, els texts anaven desfullant la margarita de temps passats.
Aixi les coses vaig començar com toca ara, a recercar per Internet tots aquells texts pdf i gratis que podia llegir.
Però ben aviat vaig tindre que trovar llibres especialitzats per entendre una mica com ha anat això de l'historia.
El Cid de Chartlon Heston e Ivanhoe de Robert Taylor, no volien ser desnonats de la meva imaginació, però finalment a força de lletres he aconseguit tirar-los del castell.
Tomba de Violant d'Hongria. Segona espossa de Jaume I
Una realitat mes grisa comença a instal.lar-se a la meva torre del homenatge.
Tot un seguit de lluites, invasions, pestes, rogatòries, veroles i basarda, s'han fet rellogats de les instal·lacions.
Però de totes les coses, la que més em demana atenció es l'establiment dels " Mals usos", una quantitat de imposicions i servituds que comença el any mil i per ser optimista no acaba fins el segle XIX.

¿ I que hi entès jo dels " Mals usos "?
Pues açi comença la dificultat.
Per a resumir diré que el sistema econòmic feudal s'estableix sobre els honors i l'aprisió i el vassallatge.
Uns conceptes, que els que com jo, manifestem una total ignorància de la política professional, no poden entendre.
Els "Mals usos", era la situació jurídica en que el pagès de muntanya es trobava de fet. Es a dir, indiferenciat de la esclavitud. ( També al pla )


La " Intestia", un "perque si" mitjans-sant el senyor es quedava amb una bona part del patrimoni del pagès que havia mort sens testar i que illetrat ni deuria conèixer aquesta disposició.

La "Cogucia" un altre dret del senyor qu es quedava amb els bens quan la dona del pagès li era infidel.

La "Arçia" si se li cremava la casa, tenia que compensar al senyor per ser un "manaçes".

La " Exorquia" El pagés que moria sense descendència: No hi ha que ocupar-se de germans , cosins, nebots. Res. Hereta el senyor.

La "Remença" O tu estas açi, com les plantes les roques i la barraca.

Ni ha més que donen per un tractat, però una de les coses que més m'ha impactat, ha sigut que el senyor tenia el dret de quedar-se amb la millor flaçada del pagès mort.


Després amb la conquesta i les noves necessitats de poblament, vindria quelcom de canvi.
D'això en parlaré un altre dia.

dilluns, 15 de febrer del 2016

VALLBONA DE LES MONGES SENYORIU DE PREIXANA:

El poble de Vallbona de les Monges amb el monestir destacant al centre
 " Qui no te feina , el dimoni li'n busca". Això em passa a mi i no precisament perquè no en tingui. Vaig iniciar aquest blog exclusivament per a redactar coses que anés recopilant de l'historia relacionada amb els Baiget.

Des de llavors ençà han passat dos anys, ja estem quasi a la primera reunió i tinc una bona col·lecció de fotografies i de histories, però amb costa escriure i més amb català perquè no he tingut formació.
Si mes no, faré lo que bonament estigui a les meves mans i us demano que sigueu indulgents amb aquest home que de mica en mica s`ha tornat lletraferit.
He aquí l'historia que os vull narrar :

Segons la font documental escrita per Antoni Bach i Riu " PREIXANA un poble de l'Urgell" i en la que va col-laborar entre altres Antoni Aiguadé i  Bernat amb els seus coneixements i el seu arxiu fotogràfic, la plana d'Urgell, al menys una bona part d'ella s'estava colonitzant per els nous senyors del nord dels regnes cristians.
El pou central dels monestirs del Cister que per una conducció que passava sota el cenobi portava el aigua al convent.
 
Sembla, i així ho explica al començament del capítol " LA VIDA EN EL POBLE" que els nous vinents que acompanyaven a als soldats tindrien oportunitat d'ocupar terres per a conreu.
Si més no els habitants que hi estaven, foren jueus o Sarraïns no els tiraven fora. Feia falta gent i els comtats del nord es resistien a deixar marxar els seus pagesos.
Els que marxaven tenien que pagar una redempció en el seu lloc d'origen per  anars-en.

Preixana consta en documents del sigle XI con una marca ( Frontera ) de la antiga plana de Mascançà.

Encara que no sembla que s'aixi trovat la carta de poblament de Preixana, el casament de Guillem III de Cervera Amb Berenguera d'Anglesola en 1164 que pot ser tingues drets sobre el poble, en Guillem III amb aquest matrimoni sembla que el va convertir amb el principal senyor del poble i les seves terres.

No va trigar molts anys el Monestir de Vallbona de les Monges en tindre drets en el poble perquè en el any 1189 Guillem dona possessions al cenobi.
Per la mateixa gràcia el poble va començar a pagar el delme al monestir en el any 1203.

En aquella època ( pot ser com ara ) les guerres i mèrits es feien en el el orient anant a conquistar els llocs sants i per això calien diners.
Va ser a canvi de eixos diners que Guillem lV de Cervera anomenat "el monjo" va empenyorar Preixana, per participar en la quarta croada, al monestir de Poblet i també deuria rebre diners de Vallbona de les monges que va ser el nou senyor feudal en la persona de l'abadessa en el any 1227 a canvi segons consta en el llibre de Antoni Bach de 1000 masmudins que va rebre del monestir en el any 1203.

Així doncs Ermessenda de Rubió, la abadessa de Vallbona es va convertir en senyora Feudal de Preixana ( 1191-1229 ).



En aquest moment de la narració Amparo i jo no varem tindre més remei que anar a les fonts de l'historia al setembre del 2014.
Tinguérem sort perquè estiguérem sols en eixa visita i Margarita la guia del monestir, amb una paciencia encomiable, ens va atendre personalment i amb cura, contestant totes les preguntes que amb la nostra curiositat li formularem.

Naturalment, la construcció del monestir durà molts anys, però jo no podia evitar, mirant els arcs i el sòl, que els passos de alguns dels avant-passats Baiget haurien caminat per damunt d'aquelles pedres, amb l`enronia dins del cap de qualsevol raó de Preixana.
Continuarà.

dijous, 15 d’octubre del 2015

QUE PARLI LA TERRA

La llibreta de viatge, restava plena de noms i dates quan vaig sortir de consultar els llibres del ajuntament, però la meva confusió mental havia augmentat amb  proporció inversa a la cantitat de informació conseguida.

Pasetjarem pel poble sense cap referència. Si més no dalt del turò on descansen les cases, l' església ens donava un missatge del passat.
FOTOGRAFÍA CORTESIA D'ANTONI AIGUADE

Se bé que les pedres parlen, la terra parla. Fins i tot el cel tant proteic sempre ens està enviant un missatge per comprendre. No es res estrany, com diria un professor meu " Son restes de vida... només ja que saber quin es el seu significat."
Però els nostres ulls no aconseguien desxifrar el missatje d'aquell panorama que el temps havia canviat.

El poble, pel mati, molt solitari pels carrers no em donava la'oportunitat de preguntar a algun veí, però de sobte la nostra curiositat va ser satisfeta per el interes que despertavem i que al temps intentarem complaure.

      - " Si som de Valençia però nomes estarem avui...anem de tornada."

      - "¿ Que hi ha persones en el poble que s'anomenen Baiget ?"

La resposta no es va fer esperar,  es citaren carrers que no coneixíem, homens i dones conegudes de tots que nosaltres no podíem saber a pesar de la descripció de les seves relacións, del lloc on vivien... però es quedarem amb una sola indicació: hi havien Baiget a " Cal Barrina".

Com ho faria per ferme entendre, per connectar amb aquelles persones que no coneixia de res, per dir que m'havia convertit en un viatger del temps y que venía amb preguntes sense resposta per intentar saber que d'aquells homes i dones d'un moment que no vaig viure, de les seves inquietuts i nessecitats  sense saber jo mateix que tindria que compendre.

¿Quines eren les meves referències ? ¿ Quin era el meu punt de partida? ¿ on volia arribar?
Portava la bossa buida però amb el carro també buit al inrreves de la cançó de matinada d'en Serrat.

Només sabia que el meu besavi ś'anomenava Ramón ....Ramón Baiget i segon explicava el meu pare que era naixcut a Preixana... El Ramón i la foto d'un parent que em mira desde la seva pose de postureig de la época, pot ser l' unica foto que es va poder fer en aquell temps, amb un cigarro a la ma dreta mentres la esquerra no acaba de trobar el seu lloc damunt la tauleta.

Una tècnica nova que en la ciutat de Lleida el fotògraf Rosendo Rizo en el seu estudi del carrer major n 7 va popularitzar als anys 1880 desprès de les primeres fotos que Charles Clifford va fer de la ciutat de Lleida en 1860.

 ¿ Que pagaria ell per aquesta imatge seva?
 ¿Per a quina estimada la voldría?


Poc bagatge per un aprenent de recercador, però almenys, tot lo que faltava ho plenava d'entusiasme i optimisme.
La guerra de 1936 s'ho havia endut quasi be tot i als anys 40 la preocupació era el present i potser el dia de demà....així que jo vaig nàixer als 50 en un lloc de...      " Un borrón y cuenta nueva".

Però la geologia m' ensenyat que les pedres parlen i els llibres d' historia que en mig de les seves línies es poden llegir altres narracions i fins i tot les intencions del historiador...
De hom he deprès que per damunt de tot: les persones i que no estem sols...que el record es més precís si es una propietat comuna.

Amparo i jo continuarem el passeig amb reflexions semblants, mirant les pedres i parlant amb les persones. Va ser més que casualitat que un home al que li vaig preguntar en Bellpuig per on anar a Preixana, hores desprès guiaria els nostres ulls oberts i colmaría de bon tros les nostres inquietuts per una porta al passat molt mes encisadora i duradora que " El ministerio del Tiempo ".

Però no vull anar apressa, perquè en aquesta historia hi han Persones ( que no personatges ) actors protagonistes del desenvolupament de l'historia i no vull deixarmen cap perquè son actors principals d'aquesta narració.

"Cal Barrina"....em repetia contínuament per anar preguntant i n'oblidar el únic cap del cabdell que tenia fins aquell moment.
Aquella casa al costat de les columnes era l'antiga casa Barrina però aquella família ja no habitava la casa.

De mica en mica els carres del poble anaren prenent vida.



divendres, 9 d’octubre del 2015

EL PAÍS PERDUT


Mentre esperàvem que obris l'ajuntament passejant pels carrers assolellats de Preixana la meva imaginació viatjava a un altre temps. Ho fa a diari des-de llavors recordant les avorrides classes d'historia del Preuniversitari.

Vaig tindre la sort de tindre un professor que es deia Pena de cognom que assabentat de la meva passió per les coves i excavacions arqueològiques va decidir que els dilluns m`alliberaba de la tediosa classe de nissagues reials on els nostres avantpassats no es que foren anònims, es que no existien.
A canvi em duia el diari on ell escrivia uns monogràfics dels castells i jo davant de la enveja dels companys me'l tenia que llegir.

Vaig descobrir llavors que hi havia un altra narració històrica que aquella escrita " para loor y engrandecimiento".

No tenia gens de referències quan vaig visitar el poble, però les llindes de pedra amb les seves dates ferides en la roca son molt xafarderas.

Amparo i jo quedarem bocabadats davant de una capella en un carrer del poble.

Enfront dels nostres ulls, com si no res, una inscripció feria el nostre ànim de visitants ignorants:

" Dorotea Bas los osos tes sepultats açi perquè de pesta morí....als 18 en 1681"
Unes hores desprès del nostre passeig i de que amablement l'ajuntament ens permitis la primera exploració documental dels llibres del registre civil i que férem amb la veneració sacramental que havíem après els dos de menuts, trobarem la primera resposta a la nostra curiositat de les paraules de Antoni Aiguade, el home que durant anys havia atresorat en silenci  el coneixement i que com en la pel·lícula de " La historia interminable" era per a nosaltres la encarnació d' Atreyu que ha salvat de Gmork els coneixements que resten del poble.

No ho podíem saber llavors, ni tan sols imaginar que els Baiget com altres Preixanencs, de Llorens, de maldà, de Bellpuig...tenien una historia que narrar....feia massa temps que vivíem a Barcelona, a València a Tarragona i altres poblacions que amb seu aldarull havien borrat la memòria.

Tornàvem del Pirineu i encara duia al cap la musica i la lletra del " Pais perdido" del grup " la Ronda de Boltaña"...així que en aquell moment vaig convocar el sortilegi que escoltaba dins del meu cap.


                                                   ¡venid, dioses que dormis debajo un dolmen!
                                                   ¡guerreros y santos venid!:
                                                   hijos de la historia y de nuestras leyendas,
                                                   ayuda os pedimos, ¡venid!.
                                                  ¡cruzad ya los puertos, viejos guerrilleros,
                                                   reconquistemos el pais!.


Continuarà,